Dos

Me decidí mucho antes de todos los "es que, no sé..."

Gracias por enseñarme que lo del once en común tiene todo el sentido del mundo.

Guía Panchita 2009 para La Paz. Sin prisa pero con pausa.

Canción para ligar (o para que no me dejes) - Los Planetas

Fi

Oblida tot el que has vist fins ara; a partir de demà, una nova era comença.

Molón, espero tornar superguerrer de Namek.

La calma - M Clan

Petita

Cuando notas que la minúscula lágrima se desliza y precipita por la mejilla, no hay excusa para aceptar que necesitas despejar tu mente y evitar que una canción provoque que una segunda lágrima, también minúscula, acompañe a la primera hasta unirse bajo tu barbilla, y caigan unidas hasta estrellarse contra el suelo.

Copenhague - Vetusta Morla

Fritanga

Just ara, en aquest precís moment, agafem el tren en direcció a la capital. Visat i passaport a punt, maleta fent soroll pel terra irregular de l'estació de tren.

Barcelona - Giulia y Los Tellarini

Guay

La vida és cíclica.

Després de quatre anys, veus com no t'has mogut (gaire) del lloc, com tot segueix igual. Sí, clar, alguna cosa canvia, però les bases són les mateixes. Fes l'exercici: canvia noms, aspectes i llocs, i ho veuràs que tota la resta (idees, pensaments, sentits) els tens igual.

Comences a Paraguai i acabes a Bolívia. Però, de fet, segueixes sent el mateix. I et preguntes si és bo, normal, diferent, estrany, pensat, mil·limetrat, el destí, la força, l'energia, el moment. Simplement, és. I ho gaudeixes. Feia temps que no et senties així, i proves d'aprofitar-ho al màxim. Saps que no ets propens a aquests moments, i mica en mica te n'adones que no està tan malament.

En una paraula: és guai. I ni proves de dissimular-ho.

Superguay - La casa azul

Alliez

El retorno fue gris de niebla. De color ceniza, de humo del siglo XIX. De torres de hierro monumentales, de edificios a emperadores y vencidos.

Y de castillos de bellas durmientes, disfrazadas y esperando besos de los apuestos príncipes que, en el último segundo, llegan sin fallar a su cita.

Y es que París tiene esos contrates, dependiendo de si lo miras tú o el niño que fuiste.

M'encanta París - Joan Miquel Oliver

9.305,90

Sí, son kilómetros.

La distancia justa para llegar a la paz (no sé si eterna).

Talking birds - Death Cab for Cutie

Sol

Tenia moltes ganes d'escriure, de deixar anar els dits sobre el teclat fins que la son pogués amb mi.

Però ha estat asseure'm, sol, davant de l'ordinador, i quedar-me en blanc. Ofuscat. Ennegrit.

I m'he cabrejat. Amb mi mateix. De fet, com porto fent des de fa algun temps.

Merda.

Another lonely day - Ben Harper

I Ching

54. Kuei Mei. La Muchacha que se casa.

Arriba Chen, lo suscitativo, el trueno.
Abajo Tui, lo sereno, el lago.

Al tope un seis, significa:
La mujer sostiene el cesto, pero no hay frutos en él.
El hombre apuñala la oveja, pero no fluye sangre.
Nada que fuese propicio.

Durante el sacrificio ofrendado a los antepasados, a la mujer le correspondía dar las frutas en un cesto, y al hombre degollar personalmente al animal del sacrificio. En ese caso, las formalidades se cumplen sólo superficialmente. La mujer toma un cesto vacío, el hombre apuñala una oveja ya sacrificada anteriormente, con el sólo fin de guardar las formas. Pero esta actitud frívola, nada devota, no promete dicha alguna en el matrimonio.

So sorry - Feist

Exili

Ho vaig dient a diferents persones, que per variar mai recordo qui són, i és possible que temps després els hi torni a dir sense recordar que fa setmanes, dies, o potser hores, els havia dit el mateix.

Necessito marxar. És una necessitat, no un desig o una dèria de joventut. Més que res, perquè de jove ja no en tenim res.

Un exili voluntari, personal. Gairebé animal, però no de mamífer, sinó d'ànima. Em rellegeixo el que estic escrivint en aquest (massa personal, potser) bloc, i cada vegada tinc la sensació que encara no sé qui sóc. Només petites pinzellades del que dec ser.

A banda, com a tot exili que es vulgui dir així, té un component territorial-cultural-polític. Però això no toca.

Los periódicos de mañana - M Clan

Temps

Fa poc més d'una setmana que no escric aquí i sento que tinc un munt de sensacions estranyes dins. Noto que estic en una fase d'evolució personal, o potser és d'involució. Estic massa reflexiu, vull temps per a mi mateix i ningú més. Per saber qui sóc.

Potser, realment, el que necessito és algú que m'acompanyi.

Potser, simplement, és que m'estic fent gran, i no sé que és el que vull.

Ser - Vinodelfin

Pas

He notat que, d'ençà un temps, torno a arrossegar els peus en caminar.

Mi primera combustión - Love of lesbian

Satèl·lit

Vivíem junts sota la mateixa teulada, però els meus pares i la meva germana eren com estrangers per mi, i jo no tenia ni idea de què volien de la vida. I el mateix passava a l'inrevés: la meva família no en tenia ni idea de quina mena de persona era jo i a què aspirava. No és que jo sabés el que volia de la vida: de fet no ho sabia. M'encantava llegir novel·les per distreure'm, però no escrivia prou bé per ser novel·lista; també vaig descartar fer d'editor o de crític, perquè els meus gustos eren extrems.

I no ho he escrit jo, sinó un dels meus escriptors preferits: Haruki Murakami, en la primera novel·la que se li va traduir en català: El meu amor Sputnik.

Papa, jo vull ser torero - Albert Pla

Estiu

I avui ha tornat a ploure. De nou, un xàfec d'aquests d'estiu. Suposo que la meva bici, tal com ahir, haurà quedar lluent.

S'han tornat a veure paraigües pel carrer. I he recordat els dies de tardor grisos, que s'escapen com fum, com la cendra volàtil. Són dies de color incert, de mescla infinita de sensacions. A mi m'agraden.

I és que el xapoteig de la pluja em porta a pensar. És com ser partícep d'un fet que s'ha succeït durant tota la història, i que es repeteix sense parar. És més: si no es repetís, no hi seríem. Si no s'hagués produït mai, no podríem gaudir del so de les gotes sobre el vidre, ni del ressò de la pluja quan cau els bassals, ni sentir l'olor humida del terra, ni respirar l'aire fresc de l'aigua. Perquè simplement no existiríem.

I tot això, mira per on, em fa parar a pensar.

M'agrada la pluja. I no només veure-la caure, sinó sentir-la mentre cau pels cabells i em nubola la vista, enganxant les pestanyes per impossibilitar que els ulls s'obrin i observin el meravellós miracle del xàfec.

La pluja no només renta els carrers. Els porus s'obren, i segur que l'ànima ho agraeix. La pluja treu les impureses no només físiques, sinó que, amb la reflexió, tot s'aclareix. Com quan acaba de caure aigua, que el cel es torna molt més clar que abans.

Aquesta pluja - Antònia Font

Llama

Amb el pas dels dies cada vegada em fa més cosa saber que, si tot va bé, l'any que ve estaré molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món.

Un lloc estrany, per desconegut i per misteriós. I perquè hauré de canviar-ho tot. Hauré de ser una persona nova. I crec que, desde que sé el meu destí, estic començant a canviar. No sóc el mateix de fa, quant diria, un parell de mesos. Noto com un pes sobre meu, com si qualsevol cosa que faig, o faré a partir d'ara, em marcarà molt més que qualsevol cosa que hagi fet amb anterioritat. Idea absurda, ho sé, perquè és bastant evident que tot el que hagi fet en els anteriors vint-i-un anys ha estat molt més destacable que el que hagi fet en els últims seixanta dies. O potser no.

Buff, estic fet un embolic. Tot i que pugui semblar que gràcies a estar un any a Bolívia, envoltat de llames, mascant coca i treballant, hauria de donar-me una tranquil·litat que, asseguro, no és així. I és que dubto de tot. I els que m'aguanten ho saben.

Ja vaig dir fa dies que estava confús. Doncs sento que, cada minut que passa, ho estic més.

El miedo que tengo - Astrud

Terrassa

Avui he descobert la terrassa de casa meva. Qui ho havia de dir que, a la meva edat, hagués de retrobar-me.

Surto i respiro. I, a aquestes hores de la nit, ja són poques les finestres que tenen algun llum obert. Tènues i suaus rectangles ataronjats que donen una il·luminació especial a la nit barcelonina. I que combinen a la perfecció amb la (sovint massiva) il·luminació dels carrers.

Poc brogit de cotxes. Alguna moto perduda. I els típics jovenets a la rambleta de prop de casa, cridant més del necessari. Però més igual. Cigarret en mà, respiro més aire fresc d'estiu que nicotina.

Ja va bé. Perquè aquest airet es trobarà a faltar.

We're from Barcelona - I'm from Barcelona

Reggaetón

Odio el reggaetón. I todos estos que con la gorra ocho tallas más grande no saben la diferencia entre un teléfono móvil y un radiocassete, e inundan el vagón de metro con su insoportable chum-pachum-pachum de la mierda del reggaetón, su perreo, su gasolina y su pobre diabla, y de esos gestos obscenos con las manos, sus miradas lascivas a todo culo femenino que se precie, y su insaciable sed de mostrar cadenas y joyas al resto del mundo.

Ecs. Lo odio. Y sus camisetas de baloncesto, sus tejanos mal cortados y sin medida justa aparente, de la misma talla que la gorra, y sus zapatillas horrendas.

Y mis tímpanos no lo soportan más, llego a casa con la mierda de chum-pachum-pachum taladrando las pobres neuronas que funcionan.

Y encima ponen cara de que les gusta. Es algo imposible. Nadie ha nacido para sobrevivir al ataque imparable del reggaetón. Y es que, solito, ha acabado con la pachanga típica del verano.

¿Dónde han ido las canciones cutres del verano, que parecen absorbidas por morenitos gorditos que se mueven rodeados de mulatas que mueven el culo?

Estoy harto. Aunque parezca que no pueda ser, yo me voy con mi música a otra parte.

Tanto rollo con el indie - Deluxe

Polaroid

Ho sento, no puc. Saps que és superior a mi. És una fòbia, una mania, com una mort sobtada. És que no ho veus, que és com si et treuen un tros de la vida? Aquell moment queda fixat per la resta de l’eternitat, tothom podrà recordar aquell moment que, potser, després ens farà mal. Per no parlar de l’enquadrament. Per què apures fins aquella columna, o fas moure’m dient que hi ha contrallum? No pot ser que hi hagi contrallum expressament, perquè algú no vol que aquell moment perduri? I per què deixes de banda, com inexistent, com si fos el no-res, com si mai hagués estat creat, com si no importés que enlloc d’aquella columna hi hagués, per exemple, una bonica falsificació d’un quadre de Monet, o una parella grapejant-se sense que ho sàpiguen les seves espectives parelles, o el mirall pel qual l’Alícia pot tornar del país de les meravelles. Però no, tu et quedes arran de columna, sense veure pel visor res més que la meva cara de pomes agres, perquè saps que odio obturadors i distàncies focals, i diafragmes i zooms, però passes d’això i tu allà, un ull tancat i l’altre encaixat en un petit vidre, que alhora és el reflex de dos miralls que hi ha dins aquesta caixa fosca, i dius que somrigui, i jo com un tòtil allà, fent veure que ensenyo les dents de pròpia voluntat, falsificant la realitat. Perquè aquesta és una altra. Tota foto és una falsificació de la realitat. Me’n ric dels qui diuen que la imatge val més que mil paraules. Ja. Ja. Ja. No en tenen ni idea. Com es pot comprendre una realitat que, u, no has viscut, dos, no saps que passa al voltant, i tres, no saps la situació en la que s’ha fet. Perquè no serà la primera ni l’última que es descobreix una falsificació -els més subtils li deuen reconstrucció, una falsificació al cap i a la fi-, i que tot el que has cregut fins al moment ja no és. Bé, mai va ser. I mai serà. I encaparrats en fer fotografies, sense parar, sense veure que no servirà de res. La fotografia és la mort d’un ambient, d’una sensació, d’un munt de sensacions.

I no, no me’n tornaràs a fer cap. Que no. Que no em posaré més a l’esquerra, que m’importa un rave el contrallum i la columna verda de la meva dreta. Que no em penso abraçar al teu amic de l’ànima que acabo de conèixer, que se’t vol lligar i ho saps i ho sé, que no, que fa pudor al alcohol, que dic pudor, fortor, que encara és pitjor, digues-li que em tregui el braç de sobre, que no em toqui, que no et penso mirar, collons, que no m’has sentit? No, tampoc faré com que somric, i menys amb un tio que segur que quan em deixi anar em mirarà i, en lloc de dir-me res, ajupirà el cap en direcció el meu entrecuix per deixar-hi els restes de tota la nit de massa menjar i massa –massa, massa, massa- beguda, ni penso fer l’esforç, què fas comptant?, i ara que dius que he de dir? Lluís? Jo no conec cap Lluís! Merda, no hi veig res. Puto flaix dels collons!

Foto - Joan Miquel Oliver

Confús

Simplement, posar-ho en evidència. Per qui encara no ho hagués notat.

Sí, estic confús.

Viure sense tu - Antònia Font