El retorno fue gris de niebla. De color ceniza, de humo del siglo XIX. De torres de hierro monumentales, de edificios a emperadores y vencidos.
I, de sobte, una taronja cau rodolant als teus peus. El contacte et fa donar un salt en el teu seient abatible, tan distret com anaves mirant els cotxes circulant per la Diagonal, cada cop més plena de vehicles, de soroll i de gent. Odies el brogit que s'ha instal·lat a la ciutat, i ja et costa trobar espais en silenci. Et molesta el xiscle dels nens, els crits de les peixateres i verdulaires al mercat -ja no hi vas excusant els preus, que pugen a una velocitat vertiginosa-, el pas dels fulls d'estudiants mediocres a les biblioteques. La lleugeresa del tramvia et provoca un record al bressol de la infància; no seria el primer cop que t'adorms i, el conductor, en l'última parada, t'ha de despertar i tu, avergonyit, li demanes milers de disculpes donant-li excuses que el pobre conductor oblidarà de seguida perquè creurà que són coses de l'edat. I, de sobte, una taronja cau rodolant als teus peus. Contacta amb tu, amb els teus peus, i et veus buscant entre la gent la bossa de plàstic trencada d'on hagi pogut saltar la fruita. I recordes que abans has estat mirant el vagó, distracció única a banda de seguir la trajectòria ràpida i quotidiana dels cotxes de la Diagonal, i només has trobat una munió de motxilles, carpetes, folis i nervis. I agafes la taronja, t'aixeques una mica sense que el cul perdi el contacte amb el seient, i mires a la resta de vagons. Veus que ningú porta taronges. I, de sobte, et veus amb la taronja a la mà, examinant-la. No et sorprèn que sigui de color taronja. És més, t'hagués sorprès molt que fos d'un altre color. No goses gairebé tocar-la, tot i que notes com la salivera comença a sortir de les glàndules i es concentra a la part davantera de les teves dents postisses, amb el risc que comporta que aquella mena de tireta que et permet tenir-les fixes pateixi una reacció química estranya que et provoqui que et caiguin les dents a terra, com ja et va passar en la tendra infància o en la fotuda jubilació. Empasses l'excés de saliva, i deixes la taronja entre les teves mans, provant de distreure't amb el paisatge. I, de sobte, penses com de vell estàs, fent sempre el mateix trajecte -no et desagrada, però és rutinari, ja coneixes tots els secrets dels carrers que travesses-, i t'adones que la taronja d'avui a trencat la monotonia, És una senyal, et dius, i, sense saber com, la parteixes en dos, baixes a la primera parada, no saps ni on ets, i busques alguna dona, vella com tu, que estigui disposada a compartir aquella mitja taronja que li oferiràs amb el teu millor somriure postís.
Tenia moltes ganes d'escriure, de deixar anar els dits sobre el teclat fins que la son pogués amb mi.
