27.7.08

Reggaetón


Odio el reggaetón. I todos estos que con la gorra ocho tallas más grande no saben la diferencia entre un teléfono móvil y un radiocassete, e inundan el vagón de metro con su insoportable chum-pachum-pachum de la mierda del reggaetón, su perreo, su gasolina y su pobre diabla, y de esos gestos obscenos con las manos, sus miradas lascivas a todo culo femenino que se precie, y su insaciable sed de mostrar cadenas y joyas al resto del mundo.

Ecs. Lo odio. Y sus camisetas de baloncesto, sus tejanos mal cortados y sin medida justa aparente, de la misma talla que la gorra, y sus zapatillas horrendas.

Y mis tímpanos no lo soportan más, llego a casa con la mierda de chum-pachum-pachum taladrando las pobres neuronas que funcionan.

Y encima ponen cara de que les gusta. Es algo imposible. Nadie ha nacido para sobrevivir al ataque imparable del reggaetón. Y es que, solito, ha acabado con la pachanga típica del verano.

¿Dónde han ido las canciones cutres del verano, que parecen absorbidas por morenitos gorditos que se mueven rodeados de mulatas que mueven el culo?

Estoy harto. Aunque parezca que no pueda ser, yo me voy con mi música a otra parte.

Tanto rollo con el indie - Deluxe

25.7.08

Polaroid

Ho sento, no puc. Saps que és superior a mi. És una fòbia, una mania, com una mort sobtada. És que no ho veus, que és com si et treuen un tros de la vida? Aquell moment queda fixat per la resta de l’eternitat, tothom podrà recordar aquell moment que, potser, després ens farà mal. Per no parlar de l’enquadrament. Per què apures fins aquella columna, o fas moure’m dient que hi ha contrallum? No pot ser que hi hagi contrallum expressament, perquè algú no vol que aquell moment perduri? I per què deixes de banda, com inexistent, com si fos el no-res, com si mai hagués estat creat, com si no importés que enlloc d’aquella columna hi hagués, per exemple, una bonica falsificació d’un quadre de Monet, o una parella grapejant-se sense que ho sàpiguen les seves espectives parelles, o el mirall pel qual l’Alícia pot tornar del país de les meravelles. Però no, tu et quedes arran de columna, sense veure pel visor res més que la meva cara de pomes agres, perquè saps que odio obturadors i distàncies focals, i diafragmes i zooms, però passes d’això i tu allà, un ull tancat i l’altre encaixat en un petit vidre, que alhora és el reflex de dos miralls que hi ha dins aquesta caixa fosca, i dius que somrigui, i jo com un tòtil allà, fent veure que ensenyo les dents de pròpia voluntat, falsificant la realitat. Perquè aquesta és una altra. Tota foto és una falsificació de la realitat. Me’n ric dels qui diuen que la imatge val més que mil paraules. Ja. Ja. Ja. No en tenen ni idea. Com es pot comprendre una realitat que, u, no has viscut, dos, no saps que passa al voltant, i tres, no saps la situació en la que s’ha fet. Perquè no serà la primera ni l’última que es descobreix una falsificació -els més subtils li deuen reconstrucció, una falsificació al cap i a la fi-, i que tot el que has cregut fins al moment ja no és. Bé, mai va ser. I mai serà. I encaparrats en fer fotografies, sense parar, sense veure que no servirà de res. La fotografia és la mort d’un ambient, d’una sensació, d’un munt de sensacions.

I no, no me’n tornaràs a fer cap. Que no. Que no em posaré més a l’esquerra, que m’importa un rave el contrallum i la columna verda de la meva dreta. Que no em penso abraçar al teu amic de l’ànima que acabo de conèixer, que se’t vol lligar i ho saps i ho sé, que no, que fa pudor al alcohol, que dic pudor, fortor, que encara és pitjor, digues-li que em tregui el braç de sobre, que no em toqui, que no et penso mirar, collons, que no m’has sentit? No, tampoc faré com que somric, i menys amb un tio que segur que quan em deixi anar em mirarà i, en lloc de dir-me res, ajupirà el cap en direcció el meu entrecuix per deixar-hi els restes de tota la nit de massa menjar i massa –massa, massa, massa- beguda, ni penso fer l’esforç, què fas comptant?, i ara que dius que he de dir? Lluís? Jo no conec cap Lluís! Merda, no hi veig res. Puto flaix dels collons!


Foto - Joan Miquel Oliver


8.7.08

Confús

Simplement, posar-ho en evidència. Per qui encara no ho hagués notat.

Sí, estic confús.

Viure sense tu - Antònia Font



5.7.08

Provocant


I ho saps, i no te n'amagues.
Ensenyes pit i cuixa, tornes boig a qui se't passa per davant. Et saps i et veus guapa. Si anessis encara a l'institut, el temps no passa en va i ja queda més lluny del que voldries, estaries ara mateix, segur, seguríssim, llepant un xupa-xups de maduixa àcida, d'aquells que et deixa la llengua roja, roja sang; una llengua que passeges sobre el dolç caramel, que s'omple de les teves desitjades babes. És veritat i ho saps.
Sempre vas ser del grupet de moda, les més maques de la classe, les que animaven l'equip de bàsquet perquè hi jugava aquell que... com es deia... és igual, al final es va convertir en un fanfarró i la teva millor (ex)amiga te'l va treure, tot i que ja li està bé que li fes un fill i ara estiguin separats i divorciats, tan joves ells.
I, mentrestant, tu orgullosa de tu mateixa. Del teu cabell ros, que a la discoteca es mou al mateix ritme que els ulls del nois que miren, migs borratxos i embadalits, el moviment dels teus pits, magnífics, que al gust de molts ensenyes en excés, deixant poc a la imaginació i provocant reaccions com les dels milers de pupil·les que se centren en la part superior de la teva samarreta de tirants blava, que avui has decidit combinar amb els teus texans preferits, aquells que et marquen un cul que, quan et gires, fan que els milers de pupil·les que tenien dos focus d'atenció només en tinguin un.
Però l'alcohol ja t'ha convertit en una altra persona. Demà ja no recordaràs res, i els qui et coneixen, sense por al que pogués passar, perquè demà quedarà com una boira en la teva memòria, et diuen que volen ser el teu príncep blau, aquell amor de tota la vida, aquell qui et farà més feliç.

Evidentment, faré cua per dir-t'ho jo també. Que mai t'havia vist tan maca. Ni tan borratxa. I portes tota la nit provocant-me.


La niña imantada - Love of lesbian