Satèl·lit

Vivíem junts sota la mateixa teulada, però els meus pares i la meva germana eren com estrangers per mi, i jo no tenia ni idea de què volien de la vida. I el mateix passava a l'inrevés: la meva família no en tenia ni idea de quina mena de persona era jo i a què aspirava. No és que jo sabés el que volia de la vida: de fet no ho sabia. M'encantava llegir novel·les per distreure'm, però no escrivia prou bé per ser novel·lista; també vaig descartar fer d'editor o de crític, perquè els meus gustos eren extrems.

I no ho he escrit jo, sinó un dels meus escriptors preferits: Haruki Murakami, en la primera novel·la que se li va traduir en català: El meu amor Sputnik.

Papa, jo vull ser torero - Albert Pla

Estiu

I avui ha tornat a ploure. De nou, un xàfec d'aquests d'estiu. Suposo que la meva bici, tal com ahir, haurà quedar lluent.

S'han tornat a veure paraigües pel carrer. I he recordat els dies de tardor grisos, que s'escapen com fum, com la cendra volàtil. Són dies de color incert, de mescla infinita de sensacions. A mi m'agraden.

I és que el xapoteig de la pluja em porta a pensar. És com ser partícep d'un fet que s'ha succeït durant tota la història, i que es repeteix sense parar. És més: si no es repetís, no hi seríem. Si no s'hagués produït mai, no podríem gaudir del so de les gotes sobre el vidre, ni del ressò de la pluja quan cau els bassals, ni sentir l'olor humida del terra, ni respirar l'aire fresc de l'aigua. Perquè simplement no existiríem.

I tot això, mira per on, em fa parar a pensar.

M'agrada la pluja. I no només veure-la caure, sinó sentir-la mentre cau pels cabells i em nubola la vista, enganxant les pestanyes per impossibilitar que els ulls s'obrin i observin el meravellós miracle del xàfec.

La pluja no només renta els carrers. Els porus s'obren, i segur que l'ànima ho agraeix. La pluja treu les impureses no només físiques, sinó que, amb la reflexió, tot s'aclareix. Com quan acaba de caure aigua, que el cel es torna molt més clar que abans.

Aquesta pluja - Antònia Font

Llama

Amb el pas dels dies cada vegada em fa més cosa saber que, si tot va bé, l'any que ve estaré molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món.

Un lloc estrany, per desconegut i per misteriós. I perquè hauré de canviar-ho tot. Hauré de ser una persona nova. I crec que, desde que sé el meu destí, estic començant a canviar. No sóc el mateix de fa, quant diria, un parell de mesos. Noto com un pes sobre meu, com si qualsevol cosa que faig, o faré a partir d'ara, em marcarà molt més que qualsevol cosa que hagi fet amb anterioritat. Idea absurda, ho sé, perquè és bastant evident que tot el que hagi fet en els anteriors vint-i-un anys ha estat molt més destacable que el que hagi fet en els últims seixanta dies. O potser no.

Buff, estic fet un embolic. Tot i que pugui semblar que gràcies a estar un any a Bolívia, envoltat de llames, mascant coca i treballant, hauria de donar-me una tranquil·litat que, asseguro, no és així. I és que dubto de tot. I els que m'aguanten ho saben.

Ja vaig dir fa dies que estava confús. Doncs sento que, cada minut que passa, ho estic més.

El miedo que tengo - Astrud

Terrassa

Avui he descobert la terrassa de casa meva. Qui ho havia de dir que, a la meva edat, hagués de retrobar-me.

Surto i respiro. I, a aquestes hores de la nit, ja són poques les finestres que tenen algun llum obert. Tènues i suaus rectangles ataronjats que donen una il·luminació especial a la nit barcelonina. I que combinen a la perfecció amb la (sovint massiva) il·luminació dels carrers.

Poc brogit de cotxes. Alguna moto perduda. I els típics jovenets a la rambleta de prop de casa, cridant més del necessari. Però més igual. Cigarret en mà, respiro més aire fresc d'estiu que nicotina.

Ja va bé. Perquè aquest airet es trobarà a faltar.

We're from Barcelona - I'm from Barcelona