Estiu

I avui ha tornat a ploure. De nou, un xàfec d'aquests d'estiu. Suposo que la meva bici, tal com ahir, haurà quedar lluent.

S'han tornat a veure paraigües pel carrer. I he recordat els dies de tardor grisos, que s'escapen com fum, com la cendra volàtil. Són dies de color incert, de mescla infinita de sensacions. A mi m'agraden.

I és que el xapoteig de la pluja em porta a pensar. És com ser partícep d'un fet que s'ha succeït durant tota la història, i que es repeteix sense parar. És més: si no es repetís, no hi seríem. Si no s'hagués produït mai, no podríem gaudir del so de les gotes sobre el vidre, ni del ressò de la pluja quan cau els bassals, ni sentir l'olor humida del terra, ni respirar l'aire fresc de l'aigua. Perquè simplement no existiríem.

I tot això, mira per on, em fa parar a pensar.

M'agrada la pluja. I no només veure-la caure, sinó sentir-la mentre cau pels cabells i em nubola la vista, enganxant les pestanyes per impossibilitar que els ulls s'obrin i observin el meravellós miracle del xàfec.

La pluja no només renta els carrers. Els porus s'obren, i segur que l'ànima ho agraeix. La pluja treu les impureses no només físiques, sinó que, amb la reflexió, tot s'aclareix. Com quan acaba de caure aigua, que el cel es torna molt més clar que abans.

Aquesta pluja - Antònia Font