Polaroid

Ho sento, no puc. Saps que és superior a mi. És una fòbia, una mania, com una mort sobtada. És que no ho veus, que és com si et treuen un tros de la vida? Aquell moment queda fixat per la resta de l’eternitat, tothom podrà recordar aquell moment que, potser, després ens farà mal. Per no parlar de l’enquadrament. Per què apures fins aquella columna, o fas moure’m dient que hi ha contrallum? No pot ser que hi hagi contrallum expressament, perquè algú no vol que aquell moment perduri? I per què deixes de banda, com inexistent, com si fos el no-res, com si mai hagués estat creat, com si no importés que enlloc d’aquella columna hi hagués, per exemple, una bonica falsificació d’un quadre de Monet, o una parella grapejant-se sense que ho sàpiguen les seves espectives parelles, o el mirall pel qual l’Alícia pot tornar del país de les meravelles. Però no, tu et quedes arran de columna, sense veure pel visor res més que la meva cara de pomes agres, perquè saps que odio obturadors i distàncies focals, i diafragmes i zooms, però passes d’això i tu allà, un ull tancat i l’altre encaixat en un petit vidre, que alhora és el reflex de dos miralls que hi ha dins aquesta caixa fosca, i dius que somrigui, i jo com un tòtil allà, fent veure que ensenyo les dents de pròpia voluntat, falsificant la realitat. Perquè aquesta és una altra. Tota foto és una falsificació de la realitat. Me’n ric dels qui diuen que la imatge val més que mil paraules. Ja. Ja. Ja. No en tenen ni idea. Com es pot comprendre una realitat que, u, no has viscut, dos, no saps que passa al voltant, i tres, no saps la situació en la que s’ha fet. Perquè no serà la primera ni l’última que es descobreix una falsificació -els més subtils li deuen reconstrucció, una falsificació al cap i a la fi-, i que tot el que has cregut fins al moment ja no és. Bé, mai va ser. I mai serà. I encaparrats en fer fotografies, sense parar, sense veure que no servirà de res. La fotografia és la mort d’un ambient, d’una sensació, d’un munt de sensacions.

I no, no me’n tornaràs a fer cap. Que no. Que no em posaré més a l’esquerra, que m’importa un rave el contrallum i la columna verda de la meva dreta. Que no em penso abraçar al teu amic de l’ànima que acabo de conèixer, que se’t vol lligar i ho saps i ho sé, que no, que fa pudor al alcohol, que dic pudor, fortor, que encara és pitjor, digues-li que em tregui el braç de sobre, que no em toqui, que no et penso mirar, collons, que no m’has sentit? No, tampoc faré com que somric, i menys amb un tio que segur que quan em deixi anar em mirarà i, en lloc de dir-me res, ajupirà el cap en direcció el meu entrecuix per deixar-hi els restes de tota la nit de massa menjar i massa –massa, massa, massa- beguda, ni penso fer l’esforç, què fas comptant?, i ara que dius que he de dir? Lluís? Jo no conec cap Lluís! Merda, no hi veig res. Puto flaix dels collons!

Foto - Joan Miquel Oliver