Ho vaig dient a diferents persones, que per variar mai recordo qui són, i és possible que temps després els hi torni a dir sense recordar que fa setmanes, dies, o potser hores, els havia dit el mateix.
Necessito marxar. És una necessitat, no un desig o una dèria de joventut. Més que res, perquè de jove ja no en tenim res.
Un exili voluntari, personal. Gairebé animal, però no de mamífer, sinó d'ànima. Em rellegeixo el que estic escrivint en aquest (massa personal, potser) bloc, i cada vegada tinc la sensació que encara no sé qui sóc. Només petites pinzellades del que dec ser.
A banda, com a tot exili que es vulgui dir així, té un component territorial-cultural-polític. Però això no toca.
Arribo a casa cansat i pensant, per variar. No sé si he parlat massa. Sempre podré culpar l'alcohol, que diuen que fa parlar més del que fa falta.
Camino amb les mans a les butxaques, posat relaxat i cara atenta, perquè a altes hores de la nit, tot i que vagis pels amples carrers de l'Eixample de Barcelona, mai saps si et podràs trobar un junkie desesperat, un vella que passeja el gos i aprofita per llençar la brossa, un repartidor de pizzes que agafa la moto per tornar a casa o una parella que s'acaba de retrobar i han aprofitat un portal que quedava mig obert en un dels petits carrers que s'endinsen en les illes de cases per reprendre aquells estímuls que fa anys els van dur als, possiblement, millors moments de la seva vida i que ara, ja més grans i sense gaire cosa a fer, proven de recuperar tot i que saben que és possible que a ell no se li aixequi o que a ella no li agradi, quedi insatisfeta perquè no s'han acomplert les expectatives que s'havia imaginat amb aquell qui havia estat l'amor de la seva vida, que la va ferir quan li va dir allò típic i tòpic, pel·liculero com li agrada dir, de 'millor que siguem amics', que la marcar en totes les seves relacions posteriors, que l'havia obligat a casar-se amb aquell impotent que la utilitzava només per mostrar-la als seus amics com la millor cacera de la temporada, i que la feia sentir un simple objecte, com ara, que després del polvo ràpid dins del portal entreobert en un dels carrerons que s'endinsen a les illes de cases de l'Eixample de Barcelona, i després de veure que allò tampoc l'havia satisfet, la obligaria a donar algun pas més enllà, tot i que en cap moment es plantegés separar-se perquè tenia dos fills, aquells dos fills que havia criat i que, ella ho sabia, i possiblement ell també, no eren del seu marit, sinó de l'home que ara l'havia insatisfet tant.
Arribo a casa, i només penso en enviar-te un sms. Me l'has enviat tu primer. Sempre m'acabes guanyant en tot. Però sóc jo qui et recorda que, avui, no has tingut un petó de bona nit.
Fa poc més d'una setmana que no escric aquí i sento que tinc un munt de sensacions estranyes dins. Noto que estic en una fase d'evolució personal, o potser és d'involució. Estic massa reflexiu, vull temps per a mi mateix i ningú més. Per saber qui sóc.
Potser, realment, el que necessito és algú que m'acompanyi.
Potser, simplement, és que m'estic fent gran, i no sé que és el que vull. Ser - Vinodelfin
Todo se acabó cuando, tras alinear sus dedos índice y corazón, apuntó al mismo y, tras flexionar las falanges, se oyó un estruendoso ruido. Lo último que vio fue su cara sonriente; el último placer reflejado en el espejo de su dormitorio.
Ho vaig dient a diferents persones, que per variar mai recordo qui són, i és possible que temps després els hi torni a dir sense recordar que fa setmanes, dies, o potser hores, els havia dit el mateix.
