Pausa

Amor

2009-02-02T20:21:00.005+01:00

Seguía sin entender lo que pasó aquella noche. Sus mejores jeans, unos vaqueros Levi's desgastados, a la moda, rotos en las costuras y de un color oscuro casi negro; su camiseta de la suerte, naranja y llamativa; sus gafas de sol, italianas y de triunfador; su pelo engominado, sin apelmazar, firme y sujeto en posición perfecta. Y una muchacha, no sabía de donde, ni su nombre, ni su edad, ni si estudiaba, ni si trabajaba; pero con unos pechos enormes. Que ni le miró. Y, cuando llegó a casa, con unas copas de más, y tras quitarse sus mejores vaqueros, su camiseta preferida, dejar las gafas encima del escritorio, lavarse el pelo y quitarse la grasa acumulada de toda la noche, sólo pudo que quererse mucho, muchísimo, más de lo que hubiera hecho en su época adolescente, y dormirse con el calzón húmedo y esperando que, en la próxima salida, la chica de los pechos enormes, como mínimo, le mirara de reojo, para tener una cara en la que proyectar todo el amor que tenía y que, de momento, sólo se transmitía a él mismo.

Jackie Big Tits – The Kooks

Dos

2009-01-30T23:02:00.005+01:00

Me decidí mucho antes de todos los "es que, no sé..."

Gracias por enseñarme que lo del once en común tiene todo el sentido del mundo.

Guía Panchita 2009 para La Paz. Sin prisa pero con pausa.

Canción para ligar (o para que no me dejes) - Los Planetas

Zapatos

2009-01-29T22:40:00.002+01:00

Mamá le advirtió que, si se ponía los zapatos de charol, era probable que el concurso de claqué lo ganara Fred Astaire.

Dancing shoes – Arctic Monkeys

Gargamel

2009-01-09T18:31:00.002+01:00

Después de tomar su ración diaria de setas alucinógenas, Gargamel se durmió sobre su enésimo plan para acabar con Los Pitufos.

40 foragidos - G5

Fi

2009-01-07T19:02:00.001+01:00

Oblida tot el que has vist fins ara; a partir de demà, una nova era comença.

Molón, espero tornar superguerrer de Namek.

La calma - M Clan

SS.MM.

2009-01-05T16:06:00.004+01:00

La Llucía (6), de pares catalans, nascuda per atzar a Sòria però criada a un poble d'Extremadura del que mai ha sortit, demana aquest any als Reis una estrella de mar, una petxina per fer-se un collaret, un germanet que es digui Genís, una vareta màgica, que els seus pares no s'enfadin mai, pau al món, i els últims accessoris de la Nancy Princesa de Cuento (más de 30 €, se venden por separado)

Un camell d'Orient - Manel

U

2009-01-01T14:28:00.006+01:00

Seu en una taula per a dos, i s'encara a la columna. Sopa de brou, llom a la planxa, flam de la casa. Sap que comet un excés demanant un cigaló, ben carregat, si us plau. Ara mateix, senyor Catà. En el breu lapse de temps en el que el cambrer col·loca el vas sobre el plantet, entre dos sobrets de sacarina i una cullereta que fa equilibris per no caure, s'adona que és l'únic que avui, en data tan assenyalada, seu sol a taula. De fet, porta fent-ho els darrers 22 anys. Es nota els ulls vidriosos, uns ulls que ja no veuen com abans, i s'adona que ara sortirà en direcció al seu minúscul pis a fer la rutinària de quarts de tres. Potser trobarà algun veí de l'escala, que acompanyat de fills i néts, voldran aturar-lo per felicitar unes festes en les que mai ha cregut. O potser no.

Duerme – El niño gusano

Boda

2008-12-26T15:42:00.004+01:00

Nunca había creído en el amor, aunque ahora disimulara, a sus 73 años, ante sus amigos, el cura, Dios y la nigeriana que, a través, de una mafia, le había pagado mucho más dinero del que había ganado trabajando toda una vida como ganadero de la meseta castellana.

Me casaré cuando me enamore - Francisco Nixon

Cama

2008-12-15T17:34:00.003+01:00

Agarrada a mi brazo y tras el estruendo de un cláxon de un coche atascado, has abierto un ojo enorme y asustado, me has besado como si nada y me has agarrado todavía más fuerte antes de sumergirte de nuevo en un sueño dulce como tu sonrisa.

Delicate - Damien Rice

Escarabajo

2008-12-13T12:35:00.006+01:00

Ringo decidió dejarse bigote el mismo día que George, Paul y John pensaban decirle que era un batería mediocre. Pero esa masa de pelo encima del labio superior le daba un aspecto tan tierno que los tres mosqueteros vieron en él a su pequeño D'Artagnan.

Octopus's Garden - The Beatles

Petita

2008-12-03T11:23:00.009+01:00

Cuando notas que la minúscula lágrima se desliza y precipita por la mejilla, no hay excusa para aceptar que necesitas despejar tu mente y evitar que una canción provoque que una segunda lágrima, también minúscula, acompañe a la primera hasta unirse bajo tu barbilla, y caigan unidas hasta estrellarse contra el suelo.

Copenhague - Vetusta Morla

Fritanga

2008-11-29T08:30:00.004+01:00

Just ara, en aquest precís moment, agafem el tren en direcció a la capital. Visat i passaport a punt, maleta fent soroll pel terra irregular de l'estació de tren.

Barcelona - Giulia y Los Tellarini

Aigua

2008-11-27T23:17:00.001+01:00

La dona estrangera no sentia res quan feia l'amor. Simplement fluïa, com l'aigua, es deixava anar. I, en acabar, desava els bitllets a la butxaca i s'anava, riera avall, a buscar un got d'aigua per poder seguir fluint.

Glass of water - Coldplay

Sandía

2008-11-22T19:49:00.004+01:00

Llegó a casa pronto, se puso traje de noche y, tras dudarlo un segundo, no más de dos, se lanzó desde su ático, dirección calle, en un vuelo intenso e impredecible hasta el momento, si no fuera porque la pajarita saltó de su cuello dejando al descubierto las múltiples marcas de sogas ya olvidadas, y la camisa mostró los enormes cortes en las venas de los brazos ya cicatrizados; entonces, entendiendo ya el gesto, pudo apreciar como sus sesos, al contacto con el suelo (splash), reventaron como una sandía.

Y fue entonces cuando vió la película de su vida, en blanco y negro por supuesto, y se detuvo en el verano del 94, en el justo momento en el que su madre le limpiaba con un pañuelo sucio y vomitivo el rastro celestial y pegajoso de sandía que caía de sus labios hacia el cuello, sin detenerse.

Sonrió, se levantó, saludó a Pedro y entró en el cielo como si nada hubiera pasado.

Día tonto - Pastora

Guay

2008-11-20T19:46:00.001+01:00

La vida és cíclica.

Després de quatre anys, veus com no t'has mogut (gaire) del lloc, com tot segueix igual. Sí, clar, alguna cosa canvia, però les bases són les mateixes. Fes l'exercici: canvia noms, aspectes i llocs, i ho veuràs que tota la resta (idees, pensaments, sentits) els tens igual.

Comences a Paraguai i acabes a Bolívia. Però, de fet, segueixes sent el mateix. I et preguntes si és bo, normal, diferent, estrany, pensat, mil·limetrat, el destí, la força, l'energia, el moment. Simplement, és. I ho gaudeixes. Feia temps que no et senties així, i proves d'aprofitar-ho al màxim. Saps que no ets propens a aquests moments, i mica en mica te n'adones que no està tan malament.

En una paraula: és guai. I ni proves de dissimular-ho.

Superguay - La casa azul

Blocades

2008-11-10T00:01:00.004+01:00

Ni jo em puc creure que el blog estigui tant actiu.

I tanta activitat fa que modifiqui, provi de canviar, i així em motivi per seguir escrivint i fer ús d'un espai que, sense demanar-ho, s'ha fet meu.

I com tot, ha d'anar evolucionant. I anar revisant, fer neteja, ordenar. I per això, després de diverses ordenacions, aquesta classificació de les entrades, per poder visitar-les segons gustos i voluntats:

- Dèries: Maldecaps i pensaments varis, un petit tast del que (em) passa.
- Petites cosetes: Frases, escrits, contes, i demés textos que passen pel cap i, a manca de llibreta, queden per la posteritat en el món virtual.
- Persones humanes: Homenatges a éssers que s'ho mereixen. O això penso.
- Coses que passen: Bàsicament, actualitat. On surt la vena periodística que tinc o, com a mínim, hauria de tenir.
- En diferit: En construcció.
- Pax romana: També en construcció. Pròximament.
- Blocades: Entrades per saber amb quina pausa i parsimònia es fa aquest blog. I, de fet, calaix de sastre per tota la resta.

Blog fet en tipografia Trebuchet small size, justificat a banda i banda. Amb imatge de capçalera de 400x59 píxels, i cançó del dia facilitada per Divshare.

Dia de promoción - G-5

Vocació

2008-11-09T11:53:00.001+01:00

"Hay historias donde lo más peligroso no es arriesgar la vida por contarlas, si no dejar de filmarlas"

Miguel Gil Moreno de Mora (1967-2000)
Reporter de guerra

La vocació es porta dins. És això que en diuen destí, suposo. O somni. O qualsevol cosa d'aquestes.
El que sí que és evident és que per a fer-ho realitat cal risc. Bàsic en qualsevol aspecte de la vida, sense cap mena de dubte. Però més per dedicar-se, professionalment, a ser bona persona. Mentre, per subsistir, tens una càmera sobre l'espatlla, que quan encén el pilot vermell enregistra imatges que per a tu són només una desena part de les teves vivències i del que realment transmeten en viu i en directe.

Sovint passen a la història personatges que no haurien de figurar-hi. Però d'altre vegades, i aquesta n'és una, el record és més que merescut.

Com anècdota, dir que després de veure el reportatge d'homenatge pòstum vaig tenir clar que de gran, més enllà de periodista, volia ser persona. I en això estem.

Sonam Sut - Elefantes

Dubte

2008-11-08T13:01:00.001+01:00

Com que tothom ha de dir-hi la seva, no podia ser menys. I, simplement, tot i la satisfacció de la victòria, no puc més que reservar-me a esperar esdeveniments.

Estava en la mateixa situació quan en ZP va guanyar, i mirem ara com estem.

No hem de fiar-nos mai de les marques, productes i publicitat. Com tot, té data de caducitat. I no sabem mai del cert si algun fong hi entrarà i farà que ho haguem de llançar a les escombraries, si no és que ens ho hem menjat abans i ens agafen cagarrines.

Tot i la bona pinta que té.

Black Magic - Jarvis Cocker

Cortina

2008-11-03T22:44:00.003+01:00

Si hasta el momento no te he dicho nada acerca de tus nuevas cortinas es, simplemente, por el miedo que tengo de que me descubras escondido tras las viejas.

Trouble - Coldplay

Alliez

2008-10-26T11:52:00.009+01:00

El retorno fue gris de niebla. De color ceniza, de humo del siglo XIX. De torres de hierro monumentales, de edificios a emperadores y vencidos.

Y de castillos de bellas durmientes, disfrazadas y esperando besos de los apuestos príncipes que, en el último segundo, llegan sin fallar a su cita.

Y es que París tiene esos contrates, dependiendo de si lo miras tú o el niño que fuiste.

M'encanta París - Joan Miquel Oliver

Abrazo

2008-10-15T00:03:00.003+02:00

Tras más de medio siglo de (feliz) matrimonio, los dos viejos, en la oscuridad de su ceguera, se buscaron sin encontrarse.

Quan és fosc - Lax'n'Busto

9.305,90

2008-10-14T23:57:00.000+02:00

Sí, son kilómetros.

La distancia justa para llegar a la paz (no sé si eterna).

Talking birds - Death Cab for Cutie

Taronja

2008-10-13T15:25:00.000+02:00

I, de sobte, una taronja cau rodolant als teus peus. El contacte et fa donar un salt en el teu seient abatible, tan distret com anaves mirant els cotxes circulant per la Diagonal, cada cop més plena de vehicles, de soroll i de gent. Odies el brogit que s'ha instal·lat a la ciutat, i ja et costa trobar espais en silenci. Et molesta el xiscle dels nens, els crits de les peixateres i verdulaires al mercat -ja no hi vas excusant els preus, que pugen a una velocitat vertiginosa-, el pas dels fulls d'estudiants mediocres a les biblioteques. La lleugeresa del tramvia et provoca un record al bressol de la infància; no seria el primer cop que t'adorms i, el conductor, en l'última parada, t'ha de despertar i tu, avergonyit, li demanes milers de disculpes donant-li excuses que el pobre conductor oblidarà de seguida perquè creurà que són coses de l'edat. I, de sobte, una taronja cau rodolant als teus peus. Contacta amb tu, amb els teus peus, i et veus buscant entre la gent la bossa de plàstic trencada d'on hagi pogut saltar la fruita. I recordes que abans has estat mirant el vagó, distracció única a banda de seguir la trajectòria ràpida i quotidiana dels cotxes de la Diagonal, i només has trobat una munió de motxilles, carpetes, folis i nervis. I agafes la taronja, t'aixeques una mica sense que el cul perdi el contacte amb el seient, i mires a la resta de vagons. Veus que ningú porta taronges. I, de sobte, et veus amb la taronja a la mà, examinant-la. No et sorprèn que sigui de color taronja. És més, t'hagués sorprès molt que fos d'un altre color. No goses gairebé tocar-la, tot i que notes com la salivera comença a sortir de les glàndules i es concentra a la part davantera de les teves dents postisses, amb el risc que comporta que aquella mena de tireta que et permet tenir-les fixes pateixi una reacció química estranya que et provoqui que et caiguin les dents a terra, com ja et va passar en la tendra infància o en la fotuda jubilació. Empasses l'excés de saliva, i deixes la taronja entre les teves mans, provant de distreure't amb el paisatge. I, de sobte, penses com de vell estàs, fent sempre el mateix trajecte -no et desagrada, però és rutinari, ja coneixes tots els secrets dels carrers que travesses-, i t'adones que la taronja d'avui a trencat la monotonia, És una senyal, et dius, i, sense saber com, la parteixes en dos, baixes a la primera parada, no saps ni on ets, i busques alguna dona, vella com tu, que estigui disposada a compartir aquella mitja taronja que li oferiràs amb el teu millor somriure postís.

The passenger - Kings of Convenience

chachachá

2008-10-12T11:00:00.011+02:00

Al finalizar el segundo bis, el saxofonista asmático resopló de tal forma que de su instrumento salió una nota armónica y perfecta, y la chica de las maracas, enamorada en secreto del músico, no pudo más que extasiarse, lo que provocó que una de sus maracas, la de la mano derecha, volara de puro placer, con la mala fortuna de impactar en la calva, también armónica y perfecta, del jurado del concurso de baile, un accidente con el que se dió por finalizado el IV mundial de bailes latinos para tortugas menores de quince años.

Minha Galera - Manu Chao

Deseo

2008-10-11T20:30:00.003+02:00

Se sintió estúpida cuando eligió un collar de perlas en vez de otra lámpara maravillosa.

El meravellós disseny és de la Cris.

Postcards from Italy - Beirut

Sol

2008-10-08T22:16:00.003+02:00

Tenia moltes ganes d'escriure, de deixar anar els dits sobre el teclat fins que la son pogués amb mi.

Però ha estat asseure'm, sol, davant de l'ordinador, i quedar-me en blanc. Ofuscat. Ennegrit.

I m'he cabrejat. Amb mi mateix. De fet, com porto fent des de fa algun temps.

Merda.

Another lonely day - Ben Harper

I Ching

2008-09-29T19:30:00.006+02:00

54. Kuei Mei. La Muchacha que se casa.

Arriba Chen, lo suscitativo, el trueno.
Abajo Tui, lo sereno, el lago.

Al tope un seis, significa:
La mujer sostiene el cesto, pero no hay frutos en él.
El hombre apuñala la oveja, pero no fluye sangre.
Nada que fuese propicio.

Durante el sacrificio ofrendado a los antepasados, a la mujer le correspondía dar las frutas en un cesto, y al hombre degollar personalmente al animal del sacrificio. En ese caso, las formalidades se cumplen sólo superficialmente. La mujer toma un cesto vacío, el hombre apuñala una oveja ya sacrificada anteriormente, con el sólo fin de guardar las formas. Pero esta actitud frívola, nada devota, no promete dicha alguna en el matrimonio.

So sorry - Feist

Exili

2008-09-27T14:24:00.011+02:00

Ho vaig dient a diferents persones, que per variar mai recordo qui són, i és possible que temps després els hi torni a dir sense recordar que fa setmanes, dies, o potser hores, els havia dit el mateix.

Necessito marxar. És una necessitat, no un desig o una dèria de joventut. Més que res, perquè de jove ja no en tenim res.

Un exili voluntari, personal. Gairebé animal, però no de mamífer, sinó d'ànima. Em rellegeixo el que estic escrivint en aquest (massa personal, potser) bloc, i cada vegada tinc la sensació que encara no sé qui sóc. Només petites pinzellades del que dec ser.

A banda, com a tot exili que es vulgui dir així, té un component territorial-cultural-polític. Però això no toca.

Los periódicos de mañana - M Clan

Son

2008-09-27T03:21:00.006+02:00

Deus estar cansada, estirada al llit i dormint.

Arribo a casa cansat i pensant, per variar. No sé si he parlat massa. Sempre podré culpar l'alcohol, que diuen que fa parlar més del que fa falta.

Camino amb les mans a les butxaques, posat relaxat i cara atenta, perquè a altes hores de la nit, tot i que vagis pels amples carrers de l'Eixample de Barcelona, mai saps si et podràs trobar un junkie desesperat, un vella que passeja el gos i aprofita per llençar la brossa, un repartidor de pizzes que agafa la moto per tornar a casa o una parella que s'acaba de retrobar i han aprofitat un portal que quedava mig obert en un dels petits carrers que s'endinsen en les illes de cases per reprendre aquells estímuls que fa anys els van dur als, possiblement, millors moments de la seva vida i que ara, ja més grans i sense gaire cosa a fer, proven de recuperar tot i que saben que és possible que a ell no se li aixequi o que a ella no li agradi, quedi insatisfeta perquè no s'han acomplert les expectatives que s'havia imaginat amb aquell qui havia estat l'amor de la seva vida, que la va ferir quan li va dir allò típic i tòpic, pel·liculero com li agrada dir, de 'millor que siguem amics', que la marcar en totes les seves relacions posteriors, que l'havia obligat a casar-se amb aquell impotent que la utilitzava només per mostrar-la als seus amics com la millor cacera de la temporada, i que la feia sentir un simple objecte, com ara, que després del polvo ràpid dins del portal entreobert en un dels carrerons que s'endinsen a les illes de cases de l'Eixample de Barcelona, i després de veure que allò tampoc l'havia satisfet, la obligaria a donar algun pas més enllà, tot i que en cap moment es plantegés separar-se perquè tenia dos fills, aquells dos fills que havia criat i que, ella ho sabia, i possiblement ell també, no eren del seu marit, sinó de l'home que ara l'havia insatisfet tant.

Arribo a casa, i només penso en enviar-te un sms. Me l'has enviat tu primer. Sempre m'acabes guanyant en tot. Però sóc jo qui et recorda que, avui, no has tingut un petó de bona nit.

Música de ascensores - Love of lesbian

Temps

2008-09-24T17:24:00.009+02:00

Fa poc més d'una setmana que no escric aquí i sento que tinc un munt de sensacions estranyes dins. Noto que estic en una fase d'evolució personal, o potser és d'involució. Estic massa reflexiu, vull temps per a mi mateix i ningú més. Per saber qui sóc.

Potser, realment, el que necessito és algú que m'acompanyi.

Potser, simplement, és que m'estic fent gran, i no sé que és el que vull.

Ser - Vinodelfin

Pas

2008-09-14T22:11:00.007+02:00

He notat que, d'ençà un temps, torno a arrossegar els peus en caminar.

Mi primera combustión - Love of lesbian

Huida

2008-09-07T22:56:00.000+02:00

Todo se acabó cuando, tras alinear sus dedos índice y corazón, apuntó al mismo y, tras flexionar las falanges, se oyó un estruendoso ruido. Lo último que vio fue su cara sonriente; el último placer reflejado en el espejo de su dormitorio.

Teletransport, please - The unfinished sympathy

Yellow

2008-09-07T00:00:00.006+02:00

Barcelona (España), 6 sep (EFE).- Hacía tres años que el grupo británico Coldplay no visitaba Barcelona en concierto, exceptuando el exclusivo del pasado 17 de mayo en el Espacio Movistar, y eso se ha notado en el concierto que la banda de rock ha ofrecido hoy ante sus seguidores, que han aprovechado la oportunidad y han respondido masivamente.

Después de su paso por Alemania y Francia en el tour de presentación de su cuarto disco, Viva la Vida and Death or All His Friends, el cuarteto británico, con Albert Hammond Jr. como telonero, ha realizado un concierto apoteósico de unas dos horas que ha cubierto las espectativas de sus fervientes fans.
En un Palau Sant Jordi digno de las mejores veladas, el vocalista del grupo, Chris Martin, ha entrado a escena con más de diez minutos de retraso pero con ganas de demostrar que ha desaparecido el fantasma de U2, y que las voces que afirmaban que sería un grupo de éxito de poco tiempo se van desvaneciendo.
El vocalista del cuarteto ha aparecido tras unas gasas negras que cubrían el escenario y con la chaqueta característica de esta gira, y el sonido de Coldplay ha cubierto el Palau Sant Jordi, unido casi en sincronía con las voces de todos los asistentes.
La banda de rock británica ha empezado con el inicio clásico de esta gira, la instrumental Live in Technicolor, y el público ha empezado su entrega continuada al grupo con el grito de los miles de seguidores que han abarrotado el recinto y que han ido al concierto predispuestos a disfrutar de una velada inigualable.
Sin tregua, ha llegado el primer momento importante de la noche con Violet Hill, una de las canciones más aclamadas del cuarto disco de la banda liderada por Martin, "Viva la Vida or Death and All His Friends", título inspirado en un cuadro homónimo de Frida Kahlo.
Tras ésta, el saludo en catalán de Martin con un perfecto "Bona nit" (buenas noches), y sin dejar lugar a dudas que han venido a Barcelona con ganas de arrasar, Coldplay ha entonado los primeros acordes de uno de sus temas más célebres, Clocks, de su segundo álbum A Rush of Blood to the Head.
De este disco también han interpretado God Put a Smile on Your Face, lejos del escenario y arrinconados en un lateral, exprimiendo las ganas de conectar con el público hasta el extremo para no dejar ninguna duda de que el sello Coldplay está penetrando en el público barcelonés.
Martin no se ha quedado aquí, ya que durante todo el recital ha conectado con el público sin descanso, moviéndose de un lado para otro, gustándose y gustando a unos seguidores que, para no quedarse atrás, se han entregado a las melodías del grupo británico, ante lo que el vocalista sólo ha podido decir que había "un público increíble".
Durante la velada, la banda ha repasado hasta ocho de los diez temas de Viva la Vida, un disco que Coldplay quería que tuviera una duración de 45 minutos, conscientes de que los jóvenes de hoy en día no tienen mucho tiempo y suelen escuchar la música en solitario.
La rotunda Viva la vida, Chinese Sleep Chant, 42, Lost, la acústica Strawberry Swing, han sido algunas de las canciones del último álbum visitadas en el concierto, y que los seguidores han entonado como si fueran clásicos de la banda.
En un concierto de estas magnitudes no podían faltar canciones que ya se han convertido en hitos de la banda de Martin, como Yellow, Fix You o Speed of Sound, tres temas que los seguidores de Coldplay han deletreado hasta quedar sin voz.
Tras este concierto, Coldplay actuará mañana en el Palacio de Deportes de Madrid, también con las entradas agotadas, para acabar el paso por España de la gira de presentación del disco que publicaron hace tres meses.

Yellow - Coldplay

Satèl·lit

2008-08-31T19:31:00.014+02:00

Vivíem junts sota la mateixa teulada, però els meus pares i la meva germana eren com estrangers per mi, i jo no tenia ni idea de què volien de la vida. I el mateix passava a l'inrevés: la meva família no en tenia ni idea de quina mena de persona era jo i a què aspirava. No és que jo sabés el que volia de la vida: de fet no ho sabia. M'encantava llegir novel·les per distreure'm, però no escrivia prou bé per ser novel·lista; també vaig descartar fer d'editor o de crític, perquè els meus gustos eren extrems.

I no ho he escrit jo, sinó un dels meus escriptors preferits: Haruki Murakami, en la primera novel·la que se li va traduir en català: El meu amor Sputnik.

Papa, jo vull ser torero - Albert Pla

Estiu

2008-08-23T21:54:00.007+02:00

I avui ha tornat a ploure. De nou, un xàfec d'aquests d'estiu. Suposo que la meva bici, tal com ahir, haurà quedar lluent.

S'han tornat a veure paraigües pel carrer. I he recordat els dies de tardor grisos, que s'escapen com fum, com la cendra volàtil. Són dies de color incert, de mescla infinita de sensacions. A mi m'agraden.

I és que el xapoteig de la pluja em porta a pensar. És com ser partícep d'un fet que s'ha succeït durant tota la història, i que es repeteix sense parar. És més: si no es repetís, no hi seríem. Si no s'hagués produït mai, no podríem gaudir del so de les gotes sobre el vidre, ni del ressò de la pluja quan cau els bassals, ni sentir l'olor humida del terra, ni respirar l'aire fresc de l'aigua. Perquè simplement no existiríem.

I tot això, mira per on, em fa parar a pensar.

M'agrada la pluja. I no només veure-la caure, sinó sentir-la mentre cau pels cabells i em nubola la vista, enganxant les pestanyes per impossibilitar que els ulls s'obrin i observin el meravellós miracle del xàfec.

La pluja no només renta els carrers. Els porus s'obren, i segur que l'ànima ho agraeix. La pluja treu les impureses no només físiques, sinó que, amb la reflexió, tot s'aclareix. Com quan acaba de caure aigua, que el cel es torna molt més clar que abans.

Aquesta pluja - Antònia Font

Llama

2008-08-22T13:14:00.001+02:00

Amb el pas dels dies cada vegada em fa més cosa saber que, si tot va bé, l'any que ve estaré molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món.

Un lloc estrany, per desconegut i per misteriós. I perquè hauré de canviar-ho tot. Hauré de ser una persona nova. I crec que, desde que sé el meu destí, estic començant a canviar. No sóc el mateix de fa, quant diria, un parell de mesos. Noto com un pes sobre meu, com si qualsevol cosa que faig, o faré a partir d'ara, em marcarà molt més que qualsevol cosa que hagi fet amb anterioritat. Idea absurda, ho sé, perquè és bastant evident que tot el que hagi fet en els anteriors vint-i-un anys ha estat molt més destacable que el que hagi fet en els últims seixanta dies. O potser no.

Buff, estic fet un embolic. Tot i que pugui semblar que gràcies a estar un any a Bolívia, envoltat de llames, mascant coca i treballant, hauria de donar-me una tranquil·litat que, asseguro, no és així. I és que dubto de tot. I els que m'aguanten ho saben.

Ja vaig dir fa dies que estava confús. Doncs sento que, cada minut que passa, ho estic més.

El miedo que tengo - Astrud

Terrassa

2008-08-10T00:46:00.003+02:00

Avui he descobert la terrassa de casa meva. Qui ho havia de dir que, a la meva edat, hagués de retrobar-me.

Surto i respiro. I, a aquestes hores de la nit, ja són poques les finestres que tenen algun llum obert. Tènues i suaus rectangles ataronjats que donen una il·luminació especial a la nit barcelonina. I que combinen a la perfecció amb la (sovint massiva) il·luminació dels carrers.

Poc brogit de cotxes. Alguna moto perduda. I els típics jovenets a la rambleta de prop de casa, cridant més del necessari. Però més igual. Cigarret en mà, respiro més aire fresc d'estiu que nicotina.

Ja va bé. Perquè aquest airet es trobarà a faltar.

We're from Barcelona - I'm from Barcelona

Reggaetón

2008-07-27T13:13:00.006+02:00

Odio el reggaetón. I todos estos que con la gorra ocho tallas más grande no saben la diferencia entre un teléfono móvil y un radiocassete, e inundan el vagón de metro con su insoportable chum-pachum-pachum de la mierda del reggaetón, su perreo, su gasolina y su pobre diabla, y de esos gestos obscenos con las manos, sus miradas lascivas a todo culo femenino que se precie, y su insaciable sed de mostrar cadenas y joyas al resto del mundo.

Ecs. Lo odio. Y sus camisetas de baloncesto, sus tejanos mal cortados y sin medida justa aparente, de la misma talla que la gorra, y sus zapatillas horrendas.

Y mis tímpanos no lo soportan más, llego a casa con la mierda de chum-pachum-pachum taladrando las pobres neuronas que funcionan.

Y encima ponen cara de que les gusta. Es algo imposible. Nadie ha nacido para sobrevivir al ataque imparable del reggaetón. Y es que, solito, ha acabado con la pachanga típica del verano.

¿Dónde han ido las canciones cutres del verano, que parecen absorbidas por morenitos gorditos que se mueven rodeados de mulatas que mueven el culo?

Estoy harto. Aunque parezca que no pueda ser, yo me voy con mi música a otra parte.

Tanto rollo con el indie - Deluxe

Polaroid

2008-07-25T08:17:00.006+02:00

Ho sento, no puc. Saps que és superior a mi. És una fòbia, una mania, com una mort sobtada. És que no ho veus, que és com si et treuen un tros de la vida? Aquell moment queda fixat per la resta de l’eternitat, tothom podrà recordar aquell moment que, potser, després ens farà mal. Per no parlar de l’enquadrament. Per què apures fins aquella columna, o fas moure’m dient que hi ha contrallum? No pot ser que hi hagi contrallum expressament, perquè algú no vol que aquell moment perduri? I per què deixes de banda, com inexistent, com si fos el no-res, com si mai hagués estat creat, com si no importés que enlloc d’aquella columna hi hagués, per exemple, una bonica falsificació d’un quadre de Monet, o una parella grapejant-se sense que ho sàpiguen les seves espectives parelles, o el mirall pel qual l’Alícia pot tornar del país de les meravelles. Però no, tu et quedes arran de columna, sense veure pel visor res més que la meva cara de pomes agres, perquè saps que odio obturadors i distàncies focals, i diafragmes i zooms, però passes d’això i tu allà, un ull tancat i l’altre encaixat en un petit vidre, que alhora és el reflex de dos miralls que hi ha dins aquesta caixa fosca, i dius que somrigui, i jo com un tòtil allà, fent veure que ensenyo les dents de pròpia voluntat, falsificant la realitat. Perquè aquesta és una altra. Tota foto és una falsificació de la realitat. Me’n ric dels qui diuen que la imatge val més que mil paraules. Ja. Ja. Ja. No en tenen ni idea. Com es pot comprendre una realitat que, u, no has viscut, dos, no saps que passa al voltant, i tres, no saps la situació en la que s’ha fet. Perquè no serà la primera ni l’última que es descobreix una falsificació -els més subtils li deuen reconstrucció, una falsificació al cap i a la fi-, i que tot el que has cregut fins al moment ja no és. Bé, mai va ser. I mai serà. I encaparrats en fer fotografies, sense parar, sense veure que no servirà de res. La fotografia és la mort d’un ambient, d’una sensació, d’un munt de sensacions.

I no, no me’n tornaràs a fer cap. Que no. Que no em posaré més a l’esquerra, que m’importa un rave el contrallum i la columna verda de la meva dreta. Que no em penso abraçar al teu amic de l’ànima que acabo de conèixer, que se’t vol lligar i ho saps i ho sé, que no, que fa pudor al alcohol, que dic pudor, fortor, que encara és pitjor, digues-li que em tregui el braç de sobre, que no em toqui, que no et penso mirar, collons, que no m’has sentit? No, tampoc faré com que somric, i menys amb un tio que segur que quan em deixi anar em mirarà i, en lloc de dir-me res, ajupirà el cap en direcció el meu entrecuix per deixar-hi els restes de tota la nit de massa menjar i massa –massa, massa, massa- beguda, ni penso fer l’esforç, què fas comptant?, i ara que dius que he de dir? Lluís? Jo no conec cap Lluís! Merda, no hi veig res. Puto flaix dels collons!

Foto - Joan Miquel Oliver

Confús

2008-07-08T20:21:00.007+02:00

Simplement, posar-ho en evidència. Per qui encara no ho hagués notat.

Sí, estic confús.

Viure sense tu - Antònia Font

Provocant

2008-07-05T23:05:00.010+02:00

I ho saps, i no te n'amagues.
Ensenyes pit i cuixa, tornes boig a qui se't passa per davant. Et saps i et veus guapa. Si anessis encara a l'institut, el temps no passa en va i ja queda més lluny del que voldries, estaries ara mateix, segur, seguríssim, llepant un xupa-xups de maduixa àcida, d'aquells que et deixa la llengua roja, roja sang; una llengua que passeges sobre el dolç caramel, que s'omple de les teves desitjades babes. És veritat i ho saps.
Sempre vas ser del grupet de moda, les més maques de la classe, les que animaven l'equip de bàsquet perquè hi jugava aquell que... com es deia... és igual, al final es va convertir en un fanfarró i la teva millor (ex)amiga te'l va treure, tot i que ja li està bé que li fes un fill i ara estiguin separats i divorciats, tan joves ells.
I, mentrestant, tu orgullosa de tu mateixa. Del teu cabell ros, que a la discoteca es mou al mateix ritme que els ulls del nois que miren, migs borratxos i embadalits, el moviment dels teus pits, magnífics, que al gust de molts ensenyes en excés, deixant poc a la imaginació i provocant reaccions com les dels milers de pupil·les que se centren en la part superior de la teva samarreta de tirants blava, que avui has decidit combinar amb els teus texans preferits, aquells que et marquen un cul que, quan et gires, fan que els milers de pupil·les que tenien dos focus d'atenció només en tinguin un.
Però l'alcohol ja t'ha convertit en una altra persona. Demà ja no recordaràs res, i els qui et coneixen, sense por al que pogués passar, perquè demà quedarà com una boira en la teva memòria, et diuen que volen ser el teu príncep blau, aquell amor de tota la vida, aquell qui et farà més feliç.

Evidentment, faré cua per dir-t'ho jo també. Que mai t'havia vist tan maca. Ni tan borratxa. I portes tota la nit provocant-me.

La niña imantada - Love of lesbian

Fugaz

2008-06-25T18:32:00.006+02:00

Una vez dentro, encuentran su sitio en una silla de plástico, color negro. Al tocar de sus nalgas con el frío plástico, abren sus bolsas y sacan un libro. Ella y él, separados por un viejo bigotudo, se adentran en sus novelas, y notan como su imaginación se teletransporta a la misma velocidad, o superior, que lo hace su cuerpo bajo el asfalto de la gran ciudad a través de un gusano metálico.
Cuando el viejo ve llegar su hora, se levanta y deja un espacio enorme, demasiado enorme, entre ellos. Se miran fugazmente y, atraídos pero sin ganas, deslizan sus nalgas en el frío plástico negro. Sin dejar el libro de las manos, se besan fugazmente. Y, fugazmente, vuelven a su novela.

Seguramente era más importante lo que leían que ver como, ahora sí, el amor había desaparecido entre ellos.

Un tros de fang - Mishima

Refundació

2008-05-27T23:27:00.004+02:00

Tot i que sembli repetitiu (els -pocs- seguidors del bloc en donaran fe), torno a refundar-lo.

I espero donar la talla, aquest cop. Com a mínim, superar el mes de vida. Que ja és molt.